roses

Em digué la dona estimada que sentia neguit per si jo era més trist des de que ella arribà. Que m'havia vist brollar d'emoció i alegria aquí i arreu i que ara els meus ulls es trencaven cada dia. Em sorprengué i dins meu li donava la raó: Era així. També vaig pensar que com més maques les roses més s'ha de podar fins deixar sols tronc i espines, i així demà naixerà la més bonica rosa del món.

Jo no sé si era el nostre cas, però sé que mentre tots dos pensàvem, capficats mirant el sostre, dues mans s'entrellaçaven sota el fresquíssim i fragant llençol de la tardor.